Més d’una vegada, aquesta pàgina de l’evangeli m’ha fet pensar si la vida cristiana que portam és correcta, si és autèntic el nostre cristianisme o simplement és un vernís purament cultural i superficial.
Quan llegim les paraules de Jesús “Qui estima son pare o sa mare més que a mi... qui estima els fills o les filles més que a mi, no és bo per venir amb mi”, ¿què és el que se’ns vol dir? ¿se’ns demana alguna cosa antinatural i despietada? No. Res de tot això. Però, siguem clars, el seguiment de Jesús enclou tenir un amor universal i solidari, ser capaços de transcendir els límits estrets de la família, del grup, de la ciutat, de la nació.
Quan algunes d’aquestes coses impedeixen la solidaritat i la fraternitat amb altres éssers humans, Jesús exigeix una llibertat crítica, encara que això comporti conflictes i tensions familiars amb un mateix. En el camí del seguiment, a l'hora de respondre a les crides que el Senyor ens faci, les que siguin, s’haurà d’anar alerta que tampoc no ens fermin ni la vida còmoda, ni els nostres egoistes projectes personals.
“Els qui vulguin guardar la vida en poder seu, la perdran, però els qui per causa meva l'hauran perduda, la retrobaran.” Seguir la crida del Senyor no és malmenar la vida, sinó trobar-la; però és cert que allà on s’escolti i es posi en pràctica l'evangeli hi haurà tensions. Qui vulgui salvar la vida amb les seguretats que el món dona, la perdrà. Qui no escatimi la passió i les creus, la salvarà. Qui pretén reservar-se a si mateix (el seu ego) està malmetent la seva pròpia existència, perquè no desplegarà la seva autèntica humanitat. Mentre qui dona el millor de si mateix en ajuda solidària trobarà la raó de viure i la plena felicitat.
En aquests mesos de confinament hem pogut comprovar la veracitat d'aquestes paraules de Jesús. Quants professionals de la salut han donat el millor de si mateixos per salvar la vida dels seus pacients. Quants servidors públics han estat treballant sense descans per atendre aquells que estaven desprotegits. Quants veïnats han ofert el seu temps i esforç per a ajudar i acompanyar. I tot sense esperar res a canvi, que és el fonament d'una relació veritablement humana.
Tan de bo que les experiències viscudes durant la pandèmia, il·luminades per la Paraula de Déu, ajudin a plantejar-se com hauria de ser la vida humana d’ara endavant i no tornar enrere, a la “normalitat” de sempre, sinó obrir-nos a nous camins, que ens permetin afrontar la crisi social i econòmica a la que ens ha abocat la crisi sanitària.
La “normalitat” de sempre ha estat el resultat del voler guardar la vida per nosaltres mateixos, de forma egoista: una societat materialista, consumista, desigual, injusta, corrupta, violenta, que destrueix i contamina la natura a costa de la vida dels pobles indígenes que la preserven, que pensa que és normal la discriminació racial, el comerç i el tràfic de persones, la migració, l’explotació laboral dels infants, etc.
La “nova normalitat” hauria de fonamentar-se en ser més justos, en ser més igualitaris, en ser més humans, en ser més respectuosos amb la natura, en ser més sensibles als més desvalguts i marginats de tota casta, conseqüència de posar la vida al servei dels altres, de Jesús i del seu Regne. Que ens hi ajudi l´Esperit del Senyor, que sempre obri nous camins i horitzons. Amén.
