dissabte, 25 de juliol del 2020

EN MEMÒRIA DELS AFECTATS PER LA PANDÈMIA

PREGÀRIA DELS FEELS – DIUMENGE 26 JULIOL 2020
Units entorn de Jesucrist, formant Església, presentem-li al Pare les nostres pregàries dient: Escoltau-nos Pare.
  • Per l'Església, perquè es mostri sempre agraïda per tot el bé que ha rebut dels majors, especialment com a testimonis de l'alegria de l'Evangeli. PREGUEM.                         
  • Per les autoritats públiques, perquè cuidin de la vida en totes les seves formes i generin espais saludables on els nostres majors puguin sentir-se cuidats i valorats. PREGUEM.
  • Pel personal mèdic i d'infermeria, responsables sanitaris, per tots els que van oferir el seu treball professional o voluntari amb generositat, perquè sigui reconeguda la seva entrega i dedicació. PREGUEM.
  • Pels científics i pels farmacèutics, perquè es trobi aviat el remei per a combatre aquesta pandèmia. PREGUEM.
  • Pels contagiats i per tots els que tenen por davant la situació que estem vivint, per les persones en risc, pels ancians que es troben sols, pels treballadors que han perdut el seu treball, perquè el Senyor els alliberi de la por i els infongui serenitat i esperança. PREGUEM.
  • Pels difunts, especialment els morts als hospitals i en les residències d'ancians, per les famílies que no van poder acompanyar i acomiadar als seus éssers estimats, perquè el Déu de la vida els aculli en la seva presència i ompli als seus familiars de consol, fortalesa i esperança. PREGUEM.

Escoltau, Pare, les nostres pregàries. Vós que sou el Pare de l'amor i de la misericòrdia, il·luminau i conduïu el món sencer pel camí del vostre Regne. Per Crist, Senyor nostre.


dissabte, 18 de juliol del 2020

DOS MOTS D'HOMILIA. "El blat i el jull." (Mt 13, 24-30)


Sorprèn comprovar  les vegades que Jesús als evangelis es dirigeix als seus deixebles per a alertar-los contra la "impaciència". Als qui esperen de Jesús una acció contundent contra tot allò que no coincideix amb la seva manera de pensar o d'actuar, Jesús mateix  parla d'una acció de Déu més humil i respectuosa.

La paràbola d'avui treu una escena de la vida quotidiana: l'amo del camp que mana sembrar blat, l'enemic que tracta de perjudicar-lo, sembrant jull, les relacions entre l’amo i els mossos. Tot sembla normal, excepte la sorprenent reacció de l'amo: deixar que les dues llavors creixin juntes! No sols sembla anar contra el "sentit comú" –que aconsellaria arrencar el jull, no  tant perquè impedeix el creixement del blat, sinó perquè seria una resposta a les crítiques que Jesús rebia per la seva actitud respecte a aquells a qui la religió marginava. No de bades se l'acusava de ser "amic de publicans i pecadors".

La paràbola ve a dir-nos que el món és un camp de sembres oposades, blat i jull. Així passa en la societat, en la família i també en nosaltres. En el nostre cor hi ha mesclats raigs de llum (compromisos pels desfavorits, esments i atencions als malalts i ancians, generositat, acolliment...) i també ombres (incoherències, inclinacions, desitjos d'acumular, mesquineses, descuits i oblits...)

Sense comptar les vegades en què nosaltres mateixos som els sembradors de jull en la vida dels altres i no permetem que desenvolupin tot el bo que Déu hi ha posat en ells.

La paràbola ens recorda que l'amo del camp, Déu mateix, és pacient i espera. Ho llegíem a la primera lectura de la Saviesa: “Obrant així, heu ensenyat al vostre poble que els justs han de ser humans amb tothom, i heu omplert d'esperança els vostres fills, en veure que donau l'ocasió de penedir-se dels pecats”.

Segons sant Agustí "molts han estat jull i després s’han convertit en blat". I afegeix: "Si aquests, quan eren dolents, no haguessin estat tractats amb paciència, no haguessin arribat a canviar". Tots necessitam persones que, malgrat els nostres pecats, confiïn en nosaltres, ens mantinguin el seu amor i ens ajudin a canviar.

En primer lloc Déu, que  sempre perdona perquè puguis penedir-te i intentar canviar. Déu que confia en tu i espera que creixis i maduris, que obris els ulls i descobreixis allò que no vols veure: el teu jull. El de la teva xenofòbia inconfessada, el dels teus rancors personals mantinguts en el temps encara que els hagis oblidats, la de la teva enveja soterrada i la teva gelosia, la del teu orgull que et posa per damunt els altres.

Cal   que no oblidem l’advertència de la paràbola sobre el risc de jutjar les actituds dels altres, considerant-ho jull, i creure'ns que nosaltres som bon blat, oblidant per això: "No jutgeu i no sereu jutjats", advertència que els cristians hem tendit i tendim a oblidar. Com també oblidam: "Com és que veus la busca a l'ull del teu germà i passes per alt la biga que hi ha en el teu?".

Un bon exercici és reconèixer humilment el jull que pugui haver-hi en cadascun, sense que per això calgui menysprear-se ni obsessionar-se pels nostres defectes o pel nostre passat. Tampoc cal obsessionar-se amb obtenir resultats a curt termini. Allò que ha deixat senyals profunds, requereix temps. Tenir paciència amb nosaltres mateixos, com Déu la té. Confiar en la bondat del Senyor i l'Esperit Sant, que ve en ajuda de la nostra feblesa, com ens deia sant Pau a la segona lectura, ens concedirà que sapiguem reaccionar amb els altres de la mateixa manera en què som tractats per Déu, amb misericòrdia.

dissabte, 11 de juliol del 2020

DOS MOTS D'HOMILIA. "El sembrador va sortir a sembrar..." (Mt 13, 1-23)


Amb belles paraules,  la primera lectura expressa l'eficàcia de la paraula de Déu: «Així com la pluja i la neu cauen del cel i no hi tornen, sinó que amaren la terra, la fecunden i la fan germinar fins que dóna el gra per a la sembra i el pa per a menjar, així serà la paraula que surt dels meus llavis: no tornarà infecunda». I el salm, amb bellesa poètica, recalca: «El rierol de Déu desborda d'aigua preparant els sembrats, amarant els seus solcs, aplanant els terrossos, ablanint-los amb la pluja... i les valls són cobertes de blat».

Jesús, a l'evangeli, en la paràbola del sembrador, ens ofereix les claus perquè sapiguem donar resposta a aquesta paraula i perquè doni els seus fruits en nosaltres. «El sembrador va sortir a sembrar...».

Jesús no va explicar directament la seva experiència del regne de Déu. Segurament no li era gens fàcil expressar el que vivia en el seu interior. Per a dialogar amb la gent pagesa, el seu parlar no s'assemblava al dels mestres de la Llei. Tampoc parlava amb el to solemne dels sacerdots de Jerusalem. Amb una creativitat inesgotable, inventava imatges, creava belles metàfores, proposava comparacions i, sobretot, amb mestratge narrava paràboles que captivaven la gent. Jesús utilitzava el llenguatge dels poetes.

La paràbola ens parla, primer de tot, de Déu com a Gratuïtat, Excés i Prodigalitat... Podem imaginar a Jesús dient: "Déu és així". Donació permanent i gratuïta: només sap i només pot donar. Això és el que "constitueix" el seu ser; Déu és un "Donar-se" permanentment.

Una vegada, en un grup de catequesi, una nina va preguntar a la catequista: "Per què Déu és sempre Déu, i no podem ser-ho una cada setmana?". Quan un ha crescut atribuint a Déu la figura o les qualitats de l'ésser humà és inevitable que sorgeixin interrogants com els que plantegen els adolescents a classe de religió: "I a Déu qui el va crear?; com va néixer?".

Doncs bé, la catequista, després de l’esglai inicial, va contestar a la nina: "El dia en què tu siguis amor, i res més que amor, seràs Déu". No podia haver donat una resposta millor. Déu és "ser-donació" –tots els nostres conceptes i paraules es queden irremeiablement molt pobres-, Déu és Dinamisme savi, lluminós i amorós, Font de tot el que és i en qui som, ens movem i existim.

Aquest és el Déu de qui Jesús parla. Un Déu que és "sembra" permanent: escampa la llavor per tot arreu, fins i tot on sembla que la llavor té dificultat per germinar. No tria terrenys. És pura generositat i tossudesa que arribi a tots.

La paràbola descriu distints terrenys que dificulten o afavoreixen que la sembra arreli i es desenvolupi. En aquest sentit, el cor humà és el camp en el qual  cau la llavor, allí on ha de madurar i donar fruit. Però és possible que la falta d'escolta, les passions, la frivolitat facin estèril la Paraula de Déu en el nostre cor.

Sens dubte que, dins de cadascun de nosaltres, pot haver-hi "camins" endurits, "terrenys rocosos" amb poca terra, "bardisses" asfixiants i aclaparadores... Comencem per reconèixer-ho i acceptar-ho, reconciliem-nos amb tota la nostra realitat interior, abraçant-la amb humilitat. D'aquesta manera, en admetre també els aspectes més obscurs i vulnerables de la nostra persona, s'estarà preparant un bon "humus", la "terra bona" –que no està feta de perfeccionismes, sinó d'humilitat-, en la qual la llavor brotarà per ella mateixa. La Paraula de Déu està esperant de nosaltres un terreny disposat i decidit.

Com a resultat de la sembra generosa, la paràbola recalca que el fruit acabarà sent també un excés. Per a una terra com Palestina, a on, en aquells dies, una collita del set per un era considerada excel·lent, parlar d'un rendiment del trenta, seixanta o cent, equivalia a desbordar la previsió més optimista, una "exageració" conscientment provocativa.

Perquè això sigui així – tal com sembla concloure la paràbola-, només fa falta "sentir-hi": "el que tengui orelles, que ho senti". Fa falta obrir els ulls, adonar-se'n compte...

El dinamisme que hem vist en aquest temps de confinament per ajudar i servir als altres, ens mostra aquest obrir els ulls, aquest adonar-se'n compte...

El creient ha de cuidar la seva capacitat d'escolta impedint els renous que apaguen la veu de Déu. Sobretot, ha de crear un clima de silenci interior que és on Déu  parla. Cal escoltar amb cor senzill, amb la docilitat de deixeble i "guardar" la Paraula que vol dir abraçar-la, cuidar-la, respectar-la i agrair-la, per a encarnar-la en la vida de cada dia.

Qui tengui les orelles obertes, una mirada profunda i un cor fèrtil, serà capaç de convertir-se i donar fruit.

dimecres, 8 de juliol del 2020

FUNERAL A LA SEU DE MALLORCA PER LES VÍCTIMES DE LA COVID-19

Serà presidida pel bisbe de Mallorca, Sebastià Taltavull, amb l'assistència del bisbe de Menorca, Francesc Conesa i l'administrador diocesà d'Eivissa, Vicente Ribas.

diumenge, 5 de juliol del 2020

DOS MOTS D'HOMILIA. Pregària, testimoni, invitació. (Mt 11, 25-30)

En el breu evangeli d'avui hi ha una pregària, un testimoni i una invitació. Vegem primer de tot, la pregària. És molt curta. Li va sortir a Jesús, home i mestre d'oració, espontàniament i gojosament. Tal com a nosaltres ens surt un visca!, quan estam contents.

Vos enaltesc, Pare, exclama Jesús, perquè estimau als pobres i els revelau el vostre cor, més que  "als savis i entesos". Els "savis i entesos", persones cultes i instruïdes, de les que s’hauria d’esperar una bona comprensió de l'evangeli, eren els mestres de la Llei i fariseus que  acabaren rebutjant radicalment Jesús. Però la "gent senzilla", homes i dones sense béns ni cultura, gent pagesa, tots els que llavors semblaven els últims, perquè no sabien interpretar la Llei i no coneixien els preceptes, -i que per això eren menyspreats per l’elit religiosa de Jerusalem-, s'obriren a la gràcia i a la veritat de Déu.


Els petits, els senzills, els ignorants han sabut captar el pas de Déu en la seva vida i se senten tendrament estimats del Pare i amorosament acollits pel Fill que els ho ha revelat.

El testimoni que Jesús dóna de si mateix mostra qui és Ell i la consciència que té de la seva persona. Ell és el Fill i manté amb el Pare una relació estreta: 1r, coneix molt bé al Pare, que ho ha posat tot a les seves mans; i 2n, revela al Pare, el dóna a conèixer, a tots el que creuen en el Fill i li obren el seu cor i el segueixen plens de confiança. Allò que més anhela Jesús és que tots el coneguin i l’estimin, de tal manera que Ell mateix es fa camí cap al Pare.

La invitació de Jesús és fruit de la pregària al Pare pensant en els pobres. Veniu a mi, els diu i ens diu, tots el  que, corporalment i espiritualment, estau cansats i afeixugats,  jo us faré reposar. La invitació és commovedora i  plena de tendresa i de compassió afectiva. Tots hi estam una mica cansats, segurament pels mesos de confinament. Els més grans per allò del si no fos per... Els joves perquè després de ser els més ben preparats de la història, no troben treball. A uns els ha fallat l'amor amb què comptaven, a altres els ha traït l'amic en qui confiaven. Nogensmenys, com alliberar-se d'una religiositat que s'experimenta només com a imposició i obligació? Cansaments i feixugaments, estrès i agitació... Veniu, jo us faré reposar.

Acceptau el meu jou, feis-vos deixebles meus, que jo som benèvol i humil de cor, i trobareu descans per a la vostra vida. Perquè el meu jou és suau i la meva càrrega lleugera.

Segurament els jous de la fusteria de Josep devien tenir fama de lleugers i suaus. Jesús recorda els comentaris i com se sentien a gust els parells de bous amb aquests jous quan llauraven les terres. I se li ocorre la comparació: el meu jou (els meus ensenyaments) són com un jou lleuger i suau. Duis-ho amb confiança i sentireu que tot se us fa més suportable.

Som, nosaltres, d’aquesta gent senzilla per la qual Jesús alaba al Pare? Som d’aquesta gent per la qual Jesús està content?  Segurament que sí. No fa falta ser perfectes: ningun ho som de perfectes,  però volem que Déu hi sigui en la nostra vida. Sabem que podem confiar-nos en les mans amoroses de Déu, que sentim la seva presència misteriosa en forma d'ànim, d’alegria i d’esperança malgrat les dificultats que puguem viure a cada moment. Moltes vegades hem acudit a Ell quan hem estat "cansats i afeixugats", i hem trobat pau, serenor. No ens hem sentit decebuts amb Jesús, sinó confortats i reanimats.

Endemés, el seu jou és cosa de dos: Jesús i jo el duem a mitges. Pesa la meitat. Deixem el dels «savis i entesos» i acceptem el de Jesús, que fa la vida més suportable. No perquè Jesús exigeixi menys. No. Exigeix més, però d'una altra manera. Exigeix l'essencial: l'amor que allibera de tot allò que fa mal a les persones.

Aprenguem a acollir Jesús en el silenci de la pregària; acollim-lo com a font de plenitud humana i caminem per les sendes de la veritable alegria: la senzillesa, el tracte amable amb els altres... deixant-nos sorprendre per Déu, afrontant les dificultats amb entrega, al mateix temps que amb esperança. Que així sigui.