Amb belles paraules, la primera lectura expressa l'eficàcia de la
paraula de Déu: «Així com la pluja i la neu cauen del cel i no hi tornen,
sinó que amaren la terra, la fecunden i la fan germinar fins que dóna el gra
per a la sembra i el pa per a menjar, així serà la paraula que surt dels meus llavis:
no tornarà infecunda». I el salm, amb bellesa poètica, recalca: «El
rierol de Déu desborda d'aigua preparant els sembrats, amarant els seus solcs,
aplanant els terrossos, ablanint-los amb la pluja... i les valls són cobertes de
blat».
Jesús, a l'evangeli, en la paràbola del
sembrador, ens ofereix les claus perquè sapiguem donar resposta a aquesta
paraula i perquè doni els seus fruits en nosaltres. «El sembrador va sortir
a sembrar...».
Jesús no va explicar directament la seva
experiència del regne de Déu. Segurament no li era gens fàcil expressar el que
vivia en el seu interior. Per a dialogar amb la gent pagesa, el seu parlar no
s'assemblava al dels mestres de la Llei. Tampoc parlava amb el to solemne dels
sacerdots de Jerusalem. Amb una creativitat inesgotable, inventava imatges,
creava belles metàfores, proposava comparacions i, sobretot, amb mestratge
narrava paràboles que captivaven la gent. Jesús utilitzava el llenguatge dels
poetes.
La paràbola ens parla, primer de tot, de
Déu com a Gratuïtat, Excés i Prodigalitat... Podem imaginar a Jesús dient: "Déu
és així". Donació permanent i gratuïta: només sap i només pot donar.
Això és el que "constitueix" el seu ser; Déu és un
"Donar-se" permanentment.
Una vegada, en un grup de catequesi, una
nina va preguntar a la catequista: "Per què Déu és sempre Déu, i no podem
ser-ho una cada setmana?". Quan un ha crescut atribuint a Déu la figura o
les qualitats de l'ésser humà és inevitable que sorgeixin interrogants com els
que plantegen els adolescents a classe de religió: "I a Déu qui el va
crear?; com va néixer?".
Doncs bé, la catequista, després de
l’esglai inicial, va contestar a la nina: "El dia en què tu siguis amor, i
res més que amor, seràs Déu". No podia haver donat una resposta millor. Déu
és "ser-donació" –tots els nostres conceptes i paraules es queden
irremeiablement molt pobres-, Déu és Dinamisme savi, lluminós i amorós, Font de
tot el que és i en qui som, ens movem i existim.
Aquest és el Déu de qui Jesús parla. Un
Déu que és "sembra" permanent: escampa la llavor per tot arreu, fins
i tot on sembla que la llavor té dificultat per germinar. No tria terrenys. És
pura generositat i tossudesa que arribi a tots.
La paràbola descriu distints terrenys
que dificulten o afavoreixen que la sembra arreli i es desenvolupi. En aquest
sentit, el cor humà és el camp en el qual
cau la llavor, allí on ha de madurar i donar fruit. Però és possible que
la falta d'escolta, les passions, la frivolitat facin estèril la Paraula de Déu
en el nostre cor.
Sens dubte que, dins de cadascun de
nosaltres, pot haver-hi "camins" endurits, "terrenys
rocosos" amb poca terra, "bardisses" asfixiants i
aclaparadores... Comencem per reconèixer-ho i acceptar-ho, reconciliem-nos amb
tota la nostra realitat interior, abraçant-la amb humilitat. D'aquesta manera,
en admetre també els aspectes més obscurs i vulnerables de la nostra persona,
s'estarà preparant un bon "humus", la "terra bona" –que no
està feta de perfeccionismes, sinó d'humilitat-, en la qual la llavor brotarà
per ella mateixa. La Paraula de Déu està esperant de nosaltres un terreny
disposat i decidit.
Com a resultat de la sembra generosa, la
paràbola recalca que el fruit acabarà sent també un excés. Per a una terra com
Palestina, a on, en aquells dies, una collita del set per un era considerada
excel·lent, parlar d'un rendiment del trenta, seixanta o cent, equivalia a
desbordar la previsió més optimista, una "exageració" conscientment
provocativa.
Perquè això sigui així – tal com sembla
concloure la paràbola-, només fa falta "sentir-hi": "el que
tengui orelles, que ho senti". Fa falta obrir els ulls, adonar-se'n
compte...
El dinamisme que hem vist en aquest
temps de confinament per ajudar i servir als altres, ens mostra aquest obrir
els ulls, aquest adonar-se'n compte...
El creient ha de cuidar la seva
capacitat d'escolta impedint els renous que apaguen la veu de Déu. Sobretot, ha
de crear un clima de silenci interior que és on Déu parla. Cal escoltar amb cor senzill, amb la
docilitat de deixeble i "guardar" la Paraula que vol dir abraçar-la,
cuidar-la, respectar-la i agrair-la, per a encarnar-la en la vida de cada dia.
Qui tengui les orelles obertes, una
mirada profunda i un cor fèrtil, serà capaç de convertir-se i donar fruit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.