DOS MOTS D'HOMILIA. Pregària, testimoni, invitació. (Mt 11, 25-30)

En el breu evangeli d'avui hi ha una pregària, un testimoni i una invitació. Vegem primer de tot, la pregària. És molt curta. Li va sortir a Jesús, home i mestre d'oració, espontàniament i gojosament. Tal com a nosaltres ens surt un visca!, quan estam contents.

Vos enaltesc, Pare, exclama Jesús, perquè estimau als pobres i els revelau el vostre cor, més que  "als savis i entesos". Els "savis i entesos", persones cultes i instruïdes, de les que s’hauria d’esperar una bona comprensió de l'evangeli, eren els mestres de la Llei i fariseus que  acabaren rebutjant radicalment Jesús. Però la "gent senzilla", homes i dones sense béns ni cultura, gent pagesa, tots els que llavors semblaven els últims, perquè no sabien interpretar la Llei i no coneixien els preceptes, -i que per això eren menyspreats per l’elit religiosa de Jerusalem-, s'obriren a la gràcia i a la veritat de Déu.

Els petits, els senzills, els ignorants han sabut captar el pas de Déu en la seva vida i se senten tendrament estimats del Pare i amorosament acollits pel Fill que els ho ha revelat.

El testimoni que Jesús dóna de si mateix mostra qui és Ell i la consciència que té de la seva persona. Ell és el Fill i manté amb el Pare una relació estreta: 1r, coneix molt bé al Pare, que ho ha posat tot a les seves mans; i 2n, revela al Pare, el dóna a conèixer, a tots el que creuen en el Fill i li obren el seu cor i el segueixen plens de confiança. Allò que més anhela Jesús és que tots el coneguin i l’estimin, de tal manera que Ell mateix es fa camí cap al Pare.

La invitació de Jesús és fruit de la pregària al Pare pensant en els pobres. Veniu a mi, els diu i ens diu, tots el  que, corporalment i espiritualment, estau cansats i afeixugats,  jo us faré reposar. La invitació és commovedora i  plena de tendresa i de compassió afectiva. Tots hi estam una mica cansats, segurament pels mesos de confinament. Els més grans per allò del si no fos per... Els joves perquè després de ser els més ben preparats de la història, no troben treball. A uns els ha fallat l'amor amb què comptaven, a altres els ha traït l'amic en qui confiaven. Nogensmenys, com alliberar-se d'una religiositat que s'experimenta només com a imposició i obligació? Cansaments i feixugaments, estrès i agitació... Veniu, jo us faré reposar.

Acceptau el meu jou, feis-vos deixebles meus, que jo som benèvol i humil de cor, i trobareu descans per a la vostra vida. Perquè el meu jou és suau i la meva càrrega lleugera.

Segurament els jous de la fusteria de Josep devien tenir fama de lleugers i suaus. Jesús recorda els comentaris i com se sentien a gust els parells de bous amb aquests jous quan llauraven les terres. I se li ocorre la comparació: el meu jou (els meus ensenyaments) són com un jou lleuger i suau. Duis-ho amb confiança i sentireu que tot se us fa més suportable.

Som, nosaltres, d’aquesta gent senzilla per la qual Jesús alaba al Pare? Som d’aquesta gent per la qual Jesús està content?  Segurament que sí. No fa falta ser perfectes: ningun ho som de perfectes,  però volem que Déu hi sigui en la nostra vida. Sabem que podem confiar-nos en les mans amoroses de Déu, que sentim la seva presència misteriosa en forma d'ànim, d’alegria i d’esperança malgrat les dificultats que puguem viure a cada moment. Moltes vegades hem acudit a Ell quan hem estat "cansats i afeixugats", i hem trobat pau, serenor. No ens hem sentit decebuts amb Jesús, sinó confortats i reanimats.

Endemés, el seu jou és cosa de dos: Jesús i jo el duem a mitges. Pesa la meitat. Deixem el dels «savis i entesos» i acceptem el de Jesús, que fa la vida més suportable. No perquè Jesús exigeixi menys. No. Exigeix més, però d'una altra manera. Exigeix l'essencial: l'amor que allibera de tot allò que fa mal a les persones.

Aprenguem a acollir Jesús en el silenci de la pregària; acollim-lo com a font de plenitud humana i caminem per les sendes de la veritable alegria: la senzillesa, el tracte amable amb els altres... deixant-nos sorprendre per Déu, afrontant les dificultats amb entrega, al mateix temps que amb esperança. Que així sigui.