Sorprèn comprovar les
vegades que Jesús als evangelis es dirigeix als seus deixebles per a alertar-los
contra la "impaciència". Als qui
esperen de Jesús una acció contundent contra tot allò que no coincideix amb la
seva manera de pensar o d'actuar, Jesús mateix
parla d'una acció de Déu més humil i respectuosa.
La paràbola d'avui treu una escena de la vida quotidiana: l'amo
del camp que mana sembrar blat, l'enemic que tracta de perjudicar-lo, sembrant jull, les relacions entre l’amo i
els mossos. Tot sembla normal, excepte la sorprenent reacció de l'amo: deixar
que les dues llavors creixin juntes! No sols sembla anar contra el "sentit
comú" –que aconsellaria arrencar el jull, no tant perquè impedeix el creixement del blat,
sinó perquè seria una resposta a les crítiques que Jesús rebia per la seva
actitud respecte a aquells a qui la religió marginava. No de bades se l'acusava
de ser "amic de publicans i pecadors".
La paràbola ve a dir-nos que el món és un camp de sembres
oposades, blat i jull. Així passa en la societat, en la família i també en
nosaltres. En el nostre cor hi ha mesclats raigs de llum (compromisos pels
desfavorits, esments i atencions als malalts i ancians, generositat,
acolliment...) i també ombres (incoherències,
inclinacions, desitjos d'acumular, mesquineses, descuits i oblits...)
Sense comptar les vegades en què nosaltres mateixos som els sembradors
de jull en la vida dels altres i no permetem que desenvolupin tot el bo que Déu
hi ha posat en ells.
La paràbola ens recorda que l'amo del camp, Déu mateix, és pacient
i espera. Ho llegíem a la primera lectura de la Saviesa: “Obrant així, heu
ensenyat al vostre poble que els justs han de ser humans amb tothom, i heu
omplert d'esperança els vostres fills, en veure que donau l'ocasió de
penedir-se dels pecats”.
Segons sant Agustí "molts han estat jull i després s’han convertit
en blat". I afegeix: "Si aquests, quan eren dolents, no haguessin
estat tractats amb paciència, no haguessin arribat a canviar". Tots
necessitam persones que, malgrat els nostres pecats, confiïn en nosaltres, ens
mantinguin el seu amor i ens ajudin a canviar.
En primer lloc Déu, que sempre perdona perquè puguis penedir-te i
intentar canviar. Déu que confia en tu i espera que creixis i maduris, que
obris els ulls i descobreixis allò que no vols veure: el teu jull. El de la teva
xenofòbia inconfessada, el dels teus
rancors personals mantinguts en el temps encara que els hagis oblidats, la de
la teva enveja soterrada i la teva gelosia, la del teu orgull que et posa per damunt
els altres.
Cal que no oblidem l’advertència
de la paràbola sobre el risc de jutjar les actituds dels altres, considerant-ho
jull, i creure'ns que nosaltres som bon blat, oblidant per això: "No
jutgeu i no sereu jutjats", advertència que els cristians hem tendit i
tendim a oblidar. Com també oblidam: "Com és que veus la busca a l'ull
del teu germà i passes per alt la biga que hi ha en el teu?".
Un bon exercici és reconèixer humilment el jull que pugui haver-hi en
cadascun, sense que per això calgui menysprear-se ni obsessionar-se pels nostres
defectes o pel nostre passat. Tampoc cal obsessionar-se amb obtenir resultats a
curt termini. Allò que ha deixat senyals profunds, requereix temps. Tenir
paciència amb nosaltres mateixos, com Déu la té. Confiar en la bondat del
Senyor i l'Esperit Sant, que ve en ajuda de la nostra feblesa, com ens deia
sant Pau a la segona lectura, ens concedirà que sapiguem reaccionar amb els
altres de la mateixa manera en què som tractats per Déu, amb misericòrdia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.