DOS MOTS D'HOMILIA, "Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món." (Mateu 28, 16-20)

Les paraules finals de l'evangeli de Mateu verifiquen l’anunci a Josep, al principi de l’evangeli, del naixement de “l’Emmanuel, Déu-amb-nosaltres», per la promesa de Jesús als deixebles: «Jo seré  amb vosaltres cada dia fins a la fi del món». Mai faltarà la presència de Déu al costat dels deixebles. Jesús es compromet a no oblidar-se dels seus, a acompanyar el pelegrinatge, no sempre fàcil, de l'Església.

Mateu situa l'escena de l’Ascensió a Galilea, ben al contrari de Lluc com hem escoltat. Jesús ens convoca a Galilea -no en el Temple-, on es troba el leprós rebutjat, la viuda que perd al fill, el cec a la vorera del camí, la dona que patia una malaltia vergonyosa, els afamats que el cerquen i el jove ric descontent... ; a Galilea per a continuar curant, alliberant del mal, del desànim, per sanejar la religió desemmascarant hipocresies, defensant als que ningú defensa. Provocant escàndol i hostilitat per la seva amistat amb els pecadors.

Així era com Jesús obria camí al regne del Pare pels llogarets de Galilea en els anys trenta. Així s'obre camí al regne de Déu també avui, en el segle XXI. Els deixebles i seguidors de Jesús no ho hem d'oblidar.

També avui ens convoca a la Galilea, a una muntanya alta, com la de les benaurances o la del Tabor. És necessari pujar a un lloc alt per a veure-hi més i millor.

Jesús ha volgut que tornassin a Galilea per veure'ls altra vegada i fer-se present en les seves vides aparentment normals: encara que ja no ho són normals, perquè Ell ha passat per elles i les ha transformat. Així també sembla que ens està passant ara a nosaltres. Les nostres vides ja no poden ser com eren, després d'haver viscut situacions tan desacostumades en aquests mesos. I, no obstant això, aquesta Pasqua hem estat convidats a continuar reconeixent el Ressuscitat i els seus senyals en aquest temps de confinament; a descobrir-lo en els petits gestos de vida que han florit al nostre voltant, a continuar trobant-lo on ell vol ser trobat, entre la gent senzilla, en la vida "normal", entre els qui treballen i s’entreguen perquè continuem endavant, i entre els qui més sofreixen els embats d'aquesta nova crisi que, com totes, fereix més als més dèbils.

Abans d'anar-se'n ens deixa una tasca important. Ens dona el relleu. La tasca fonamental que ens confia és «fer deixebles», de tots els pobles. No ens envia pròpiament a exposar doctrina, sinó a treballar perquè en el món hi hagi homes i dones que visquin com a deixebles seus. Seguidors que aprenguin a viure com ell. Que l’acullin com a Mestre i no deixin mai d'aprendre a ser lliures, justos, solidaris, constructors d'un món més humà.

I a més, donar respostes a les preguntes que avui fereixen a tantes víctimes de l'exclusió, de l'atur, de l'emigració o la dependència, no des de la càtedra i la butaca de pell sinó des del carrer i el cap de cantó. Seguint al Jesús proper i pròxim que ens va parlar del Pare que a tots estima, especialment als petits i desprotegits.

No estarem sols en aquesta tasca, hi som tots com a germans empenyent i també hi és Ell, "cada dia" fins a la fi del món.

Personalitzant les seves paraules, m'està dient: Jo estic amb tu, no desesperis. Tingues paciència, tot tindrà un final feliç. Bé ho sabem que molts de nosaltres necessitam aquestes paraules de consol i esperança sobre tot en aquests dies de pandèmia. Els creients sabem que no estam tot sols, que ens acompanya el Ressuscitat.

La primera lectura dels Fets acaba amb la pregunta: “Homes de Galilea, ¿per què us estau mirant al cel?”. Per a pujar és necessari baixar. I no és cap amunt on s’ha de mirar. Lo propi del cristià és baixar, davallar, com Jesús, al fons de l'existència, al "fora de joc" de tants marginats, al profund del dolor humà, al món dels perdedors. Baixar per a fer-ho pujar. Quan això es fa, amb amor, amb constància, sols o en comunitat, estam  ascendint, pujant al Pare.